* Por Lluis Rajadell
Vaig agafar la vella bicicleta que guardo com un tresor a la cotxera. Em moc poc a poc, com un caragol, i m’ho he de pensar abans de fer cap moviment. Hi pujo damunt i avanço lentament, esforçant-me a cada cop de pedal. Em veig amb plors i dolors per a pujar qualsevol costereta. I em diu el meu noi que no em queixi, que ja firmaria ell de poder anar en bicicleta amb noranta anys ben complerts.
Què diferent era quan la revolució anarquista de desembre de 1933, quan jo tenia quinze anys i anava en bicicleta com un rellàmpec pels carres del poble i més lluny, que no em feia peresa anar al cap de la comarca, Vall-de-roures, si calia.
I va caler. El secretari general del meu sindicat, la CNT, em va dir que per Vall-de-roures hi havia molt soroll perquè “el sindicat” havia començat la revolució que ens havia de portar una vida millor a la gent treballadora. Ell ho sabia perquè feia uns dies havia participat en una reunió a Vall-de-roures amb el famós Durruti, que havia donat les darreres instruccions per a què la sublevació triomfara. Els dirigents anarquistes del meu poble havien participat en aquella trobada i per això n’estaven al corrent del que passava. Però no n’estaven segurs de com anava la cosa, si és que anava.
Complint les instruccions del comité revolucionari nacional, el primer que havien fet els llibertaris de la capçalera comarcal era tallar les comunicacions amb la resta del món. I així el poble s’havia quedat sense telèfon ni telègraf. A més, totes les eixides del poble estaven bloquejades amb barricades vigilades per homens armats. Havien de garantir que ningú eixira del poble i, sobretot, que no arribaren reforços per a la Guàrdia Civil, que es defensava com podia a la caserna de l’atac proletari.
No hi havia manera de saber què collons passava a Vall-de-roures. Per als anarquistes del meu poble, la revolució era com una tronada que ompli l’aire d’olor a terra mullada i eletricitat, però que no arriba a deixar caure la ploguda. Jo havia de confirmar si plovia. Els cenetistes locals ens vam reunir i, per a resoldre el misteri, van decidir d’enviar-me, en bicicleta, a Vall-de-roures. Era un viatge que jo havia fet moltes vegades, encara que només fore per a estirar les cames i, si de cas, prendre un gotet de vi a la taberna que hi havia a la cruïlla de les carreteres principals. Tothom sabia que jo tenia una bona bicicleta, la mateixa que acabo de baixar de l’estaca.
M’hi vaig allargar. La nit era freda, com tocava al cor de l’hivern. Queia la rosada. Ho notava mentre pedalejava cap a la capital de la comarca i l’aire fred m’omplia la cara d’una humitat geladora. No vaig trobar ningú per la carretera mentre rodava com un boig per a complir la meua missió revolucionària.
Vaig arribar de seguida als afores de la capçalera de comarca. Un arbre tallava la carretera de costat a costat. Es veia una foguera a la vora de la barricada. Vaig parar quasi tocant l’escorça del xipré que em tancava el pas. Dels dos extrems del tronc van eixir uns hòmens malcarats armats amb escopetes i ferraments de llaurança. Eren sindicalistes com jo. Ens conexíem de trobades llibertàries.
-A on vas a estes hores de la nit? No veus que ha començat la revolució i si t’encantes encara replegaràs algun tret d’escopeta?
-M’envie el sindicat del meu poble per a comprobar què passe. Com s’ha tallat tota la comunicació, no sabem com va la cosa per aquí. Vinc a informar-me de com prospere la revolució per a contar-los-ho als meus companys.
Em van dir que tot el poble vivia ja sota el comunisme llibertari, que els rics estaven tancats a l’Ajuntament i que els guàrdies civils s’havien amagat a la caserna. Es defensaven com podien, però no aguantarien gaire. Els tiraven trets per totes les cares de l’edifici i també bombes incendiàries des de les cases de la vora per a cremar el teulat i fer-los eixir a les bones o a les roïnes.
-Ves a vore-ho tu mateix si no t’ho creus. Ja saps a on està la caserna –van dir-me els revoltats al veure la meua cara de sorpresa-.
I me n’hi vaig anar. Primer vaig donar una volta pel poble. Tot pareixia tranquil, llevat d’algunes colles d’hòmens que voltaven pels carrers amb mocadors rojos al coll i escopetes al muscle. Al apropar-me a la caserna de la Guàrdia Civil, el soroll, els trets i les explosions em van obrir tot a l’ample les portes de la revolució. Allí començava una nova vida per a la classe treballadora.
Amagat darrera d’una paret i a una distància prudencial, vaig poder veure aquell estrapalici de soroll, foc i destrucció al voltant de l’edifici on s’amagaven els ‘civils’. Ja portava una estona mirant aquell terrorífic espectacle quan un revolucionari, un que coneixia prou bé perquè era el més exaltat a totes les trobades sindicals, va eixir d’una cantonada i es va encarar cap a la porta de la caserna amb una bomba incendiària a la mà. No va avançar més que unes poques passes perquè del muscle li va eixir una esquitxada de sang. Estamordit, es va intentar posar una mà per a tapar aquella ferida per on se li escapava la vida sense remei, però va caure a terra i va quedar estès i immòbil. Des de la caserna no paraven de disparar mentre el company es desagnava. Al meu voltant, brams d’impotència, patades a terra, ràbia i desesperació. Quan un cenetista va poder arrossegar el ferit a un racó protegit dels trets dels guàrdies, ja no hi havia res a fer. Jo ho vaig veure tot. Vaig veure el coll destrossat pel tret, la sang que tot ho amerava, els plors de les dones, els crits dels sindicalistes davant del cos sense vida del company.
Vaig fugir esgarrifat cap a l’entrada del poble. Cap a la barricada que tallava el pas als reforços de la Guàrdia Civil. No em vaig despedir dels vigilants armats ni els vaig contestar quan em van preguntar que què em passava, que per què tenia tanta pressa. Vaig pujar a la bicicleta cap al meu poble. Encara que era costa amunt, corria més que a la vinguda de baixada. No notava la rosada que em queia damunt. Volia arribar, dir el que havia de dir i oblidar l’escena sagnant que havia vist.
-Tot està tranquil. Hem d’esperar.
Vaig trametre el meu missatge al comitè local. Tots van tornar a les seues cases i van guardar les escopetes, les estrals i els garrots per a quan arribare el dia de la revolució.
Encara tremolava quan em vaig gitar. Ma mare em va preguntar que què em passava.
-Res, no me passe res. Deu ser per la fredor de la rosada.
***
Una companyia de soldats que va arribar des de Tarragona va alliberar els guàrdies civils sense pegar un tret. Els revolucionaris es van dispersar com un mal núvol després de la tronada a l’assabentar-se que venien els militars. Després de la revolta van vindre les presons plenes de gent, les pallisses a la caserna, els judicis i la misèria per a les famílies dels revolucionaris.
Al meu poble ningú en va retraure la meua mentida. Encara, quan pujo de tant en tant a la bicicleta, em ve al cap aquell cos inert i tacat de sang.
*Periodista nascut en el si d'una família llauradora. Ha publicat els llibres Tret de la memòria, Mort al monestir, A la vora del riu, 1956, l'any de la gelada, La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito i La Tierra Baja en llamas. Diciembre de 1933, por la senda de la revolución, aquest darrer amb l'historiador Fermín Escribano. L'any 2022, va guanyar amb Terra agra el premi Guillem Nicolau, convocat pel Govern d'Aragó.